Estem destinats a l’oblit, tots acabem sent pols. Es quelcom inevitable. Però no importa, l’important és saber que estem vivint i ser conscients de que per molt que la humanitat no ens recordi, hi hem sigut.

Intento ser conscient del que tinc i no podria tenir, del que puc perdre i el que puc arribar a guanyar. Sé que de vegades no ho faig, és difícil aprendre a valorar totes i cadascuna de les coses, sempre sen’s n’escapa alguna o no la trobem prou important. No sé si mai les trobaré totes, tinc por d’estar als meus últims anys de vida i no ser conscient de morir, perquè al cap i ala fí, no hauria après a viure o m’hauria deixat emportar per la societat, que ens diu que som lliures. Però estem empresonats dins una gàbia que es diu “vida” i tot i que som relativament lliures, tenim tot de regles i obligacions que fan que no ho acabem de ser.

 

 

 

(I jo no sé, com puc canviar tant de tema en dos paràgrafs.)