Depen del moment et podria dir que m'agrada, després penso que no. Que no m'agrada, seguidament penso que si més no m'atreu.
Llavors passes a la fase d'acceptació. Saps que t'agrada i ho has de reconèixer per tu mateixa. T'assalten els dubtes. Totes les possibilitats et martellegen el cervell, t'imagines mil i una escenes. I el pitjor de tot? Mai cap es farà realitat.
Reconeixes que passés el que passés, tens por de tot. I sembla que no hi hagi res a perdre, però seria massa fàcil no? N'hi han massa, de coses, a perdre-hi. I mai he tingut el valor d'afrontar-mi. Llavors vénen més dubtes. Si no ets capaç de resoldre les teves pors per ell, potser no és l'indicat? Però en aquests moments (o mai) no hi haurà l'indicat. I no et pots guiar per res.

Molts cops diuen que si desitges molt una cosa mai passa. I que quan ja no esperes una persona, és quan apareix. Jo només crec que la gent posa unes expectatives molt altes i llavors la realitat els decepciona. Els millors dies són aquells que no estava esperat que ho fossin. Jo ho veig així. Suposo que perquè sóc la primera en esperar-me molt de tot i de tothom. I també la primera en aferrar-se al passat i a les coses bones que m'han passat, com un nen petit s'aferra a la seva joguina preferida.

No sé que passarà amb aquests tres dies ni a l'estiu. El que tothom espera és llibertat i passar el millors dies de la seva vida. I per qué hauria de mentir? Jo també ho espero. I això és el que ens mou, l'esperança de temps millors, de ser més feliços i no pensar en res més que ara.