Suposo que com sempre, tinc por de perdre't. Necessito que sàpigues que sempre hi seré, per molt que no ho sembli. 
Suposo que no ho puc evitar, això de suposar-ho massa tot, d'aferrarme a les coses tant com puc i no ser-ne conscient. Tampoc puc evitar valorar res del tot fins que hi ha el risc de perdre-ho. O quan ja és massa tard, quan ja ho he perdut.

Gràcies per ser-hi. Per fer-me reaccionar quan estic feta un embolic que sembla que no s'hagi de desfer mai. Però justament ara no pots ajudar-me, tampoc hi podries fer res. Però no et culpo, no ho puc fer i no ho penso fer. Em fa ràbia no poder ser prou gran, no poder decidir les coses per mi mateixa. Tampoc ho demostro, faig errors continuament. Com si caminés a les palpentes. Però hi ets tu, per evitar que caigui. 


Però i... quan no hi siguis?