Avui és el dia mundial contra el càncer. I ahir, es va morir una coneguda (més que coneguda) després de 10 anys de lluita. Ens vam trobar tots els del seu cercle a casa seva. No he sigut gaire partidària de plorar en enterraments i aquestes coses, sóc d'aquelles que s'aguanta la plorera per poder anar a consolar els altres i la meva mare des de petita m'ensenya que la mort és una de les coses més corrents i que sempre s'ha de segui endavant, però simplement ahir la situació em va mig superar. L'acte va ser molt tranquil, amb no gaire gent. Així ho havia demanat ella. El seu marit va parlar sobre ella, i en aquell moment es va veure com se l'havia estimat i com encara se l'estimava. De la manera que parlava d'ella, de la manera com es veia que la mirava a les fotos que hi havien per allà es podia veure una barreja de tendresa, respecte, amor... I arribes a pensar, trobaré jo algú així? Molts cops l'amor s'apaga al cap d'uns anys, o com que no hi ha hagut ningú amb qui comparar la persona amb que viuràs la resta de la vida, simplement et sembla que és la perfecta. Ara no es que sigui la meva principal preocupació, ni molt menys. Però fets com aquests, fan que recuperis l'esperança en aquestes coses.